Feeds:
Entrades
Comentaris

Local Hero (Bill Forsyth, 1983) –estrenada aquí amb l’absurd títol d’Un tipo genial– s’ha convertit amb els anys en una comèdia de culte que justifica bona part del seu èxit en la reivindicació del territori i les arrels davant la implacabilitat de la globalització econòmica. Un film visionari que tenia un dels seus principals atractius en la banda sonora escrita i interpretada per Mark Knopfler. Knopfler es trobava pràcticament al cim de la seva carrera amb Dire Straits, però va decidir aparcar temporalment la voràgine de les gires per musicar la pel·lícula de Forsyth. El seu treball a Local Hero va significar el seu primer disc en solitari, i encara avui en dia se’l considera possiblement el seu millor disc. Sens dubte, el tema més recordat és “Going Home (Theme from ‘Local Hero’).

Mark Knopfler – “Going Home” (1983)

Posteriorment, Knopfler va incloure aquesta mateixa cançó com a bis final als concerts de Dire Straits, fet que queda documentat en el doble disc en directe Alchemy (Mercury Records, 1984)

Dire Straits – “Going Home” (1983)

Mark Knopfler no va abandonar les col·laboracions en el món del cinema, i possiblement el millor de la seva carrera en solitari l’hagi aportat en aquest art. Bona prova en va ser la cançó “The Long Road” per a la pel·lícula Cal (Pat O’Connor, 1984), sobre el món de l’IRA. Trivia: aquesta cançó era la sintonia que obria el programa La tarde de TVE, presentat per Pepe Navarro (sí, el mateix).

Mark Knopfler – “The Long Road” (1984)

Anys més tard, va composar i enregistrar la banda sonora d’un clàssic com The Princess Bride (Rob Reiner, 1987), on va tenir l’oportunitat d’enregistrar una cançó amb un dels seus ídols, Willy DeVille (a qui estava produïnt en aquells moments). La cançó va arribar a ser nominada als Òscars, però no va guanyar. Va ser l’any de Dirty Dancing

Willy DeVille & Mark Knopfler – “Storybook Love” (1987)

El 1997 va ser reclamat per Barry Levinson per a la seva sàtira política Wag the Dog, on a banda d’escriure tota la música incidental de la pel·lícula, va perpetrar un tema absolutament definitori del seu estil.

Mark Knopfler – “Wag the Dog” (1997)

Anuncis

Sudden Impact (Clint Eastwood, 1983), va ser la quarta entrega de pel·lícules de la saga del detectiu Harry Callahan, interpretat sempre per un Clint Eastwood que, per primera vegada, prenia el rol de director de la sèrie.

La música de la pel·lícula va ser composada per Lalo Schifrin qui, a més, va escriure la cançó que apareixia als títols de crèdit, interpretada per Roberta Flack: “This Side of Forever”.

 

Lalo Schifrin & Jerry Fielding feat. Roberta Flack – “This Side of Forever” (1983)

La col·laboració entre Eastwood i Flack va venir motivada per la gran empenta que va suposar per a la carrera de la cantant nord-americana la utilizació de la cançó “The First Time Ever I Saw Your Face” en el  debut com a director d’EastwoodPlay Misty for me (Clint Eastwood, 1971). La cançó, una versió d’un tema d’Evan Mac Coll escrit per a la seva dona Peggy Seeger, va ser enregistrada per al primer disc de Roberta Flack, First Take (Atlantic, 1969), va passar sense pena ni glòria, fins que el 1972, arran de l’èxit del film, va arribar al número 1 de les llistes.

Roberta Flack – “The First Time Ever I Saw Your Face” (1972)

Un any més tard, el 1973, Roberta Flack va enregistrar la que és la seva interpretació més recordada, “Killing me Softly With His Song“, iniciant a partir d’aquí una lenta caiguda de la seva popularitat.

Anys més tard va interpretar una cançó composta per Burt Bacharach, Bruce Roberts i Carole Bayer Sager per a la pel·lícula Making Love(Arthur Hiller, 1982), un èxit moderat que va nominar-la fins i tot a un Globus d’Or.

Roberta Flack – “Making Love” (1982)

…..
On Her Secret Majesty’s Service (Peter R. Hunt, 1969) va ser la primera pel·lícula de James Bond sense la icònica presència de Sean Connery. Els productors, després d’un càsting en el qual es van descartar actors com Timothy Dalton –massa jove–, van decantar-se per un desconegut model australià anomenat George Lazenby.

Tot i que a l’època ni la pel·lícula ni la interpretació de Lazenby van ser ben acollides, possiblement sigui una de les millors entregues de la saga Bond. L’actor, aconsellat pel seu agent, va decidir no reprendre de nou el rol de l’agent secret britànic. La següent entrega de la sèrie, Diamonds Are Forever (Guy Hamilton, 1971), van suposar el retorn de Connery amb un contracte astronòmic per l’època.

Un dels al·licients dels films de James Bond han estat les cançons composades i enregistrades expressament per a les pel·lícules. Grans intèrprets com Shirley Bassey, Paul McCartney & Wings, Tom Jones o Carly Simon han interpretat cançons que han esdevingut èxits com “Goldfinger“, “Live and Let Die“, “Thunderball” o “Nobody Does it Better“. En el cas de On Her Secret Majesty’s Secret Service, l’honor va recaure en el trompetista Louis Armstrong, qui va interpretar, en el que esdevindria la seva darrera gravació, una partitura composada per John Barry amb lletra de Hal David: “We Have All the Time in the World”.

…..

Louis Armstrong – “We Have All the Time in the World” (1969)

…..

Altres artistes han revisitat aquesta brillant partitura des d’àmbits molt diferents. Com els irlandesos My Bloody Valentine al disc benèfic Peace Together (Polygram, 1993).

…..

My Bloody Valentine – “We Have All the Time in the World” (1993)

…..

El compositor de bandes sonores David Arnold, admirador del treball John Barry, va produir un disc de versions de cançons de les pel·lícules de James Bond: Shaken and Stirred: The David Arnold James Bond Project (East West, 1997). Al disc va treballar amb artistes com Jarvis Cocker, Björk, Chrissie Hynde, Propellerheads o Iggy Pop. D’aquest últim és la versió del tema de On Her Majesty’s Secret Service.

…..

Iggy Pop & David Arnold – “We Have All the Time in the World” (1997)

…..

Louis Armstrong ens va deixar altres gravacions memorables, subratllades sovint per la seva presència escènica.  Aquí van algunes.

…..

Bing Crosby & Louis Armstrong – “Now You Has Jazz” (de High Society, Charles Walters, 1956)

…..

Danny KayeLouis Armstrong – “When the Saints Go Marchin’ in” (de The Five Pennies, Melville Shavelson, 1959)

…..

Barbra Streisand & Louis Armstrong – “Hello, Dolly!” (de Hello, Dolly!, Gene Kelly, 1969)

…..

Per a recordar Armstrong, sempre ens quedarà aquella escena de Stardust Memories (Woody Allen, 1980), en la que l’autobiogràfic personatge d’Allen diu

“Era un d’aquests fantàstics dies de primavera, un diumenge, i saps que l’estiu no trigarà a arribar. Recordo que aquell matí la Dorrie i jo havíem anat a passejar pel parc. Vam tornar a l’apartament. Estàvem asseguts al terra. Vaig posar un disc de Louis Armstrong, que era la música que vaig créixer estimant. Era molt, molt maca. Vaig donar un cop d’ull i vaig veure la Dorrie asseguda allí. I recordo que vaig pensar què preciosa que era i com l’estimava. No sé… era la combinació de tot, el so d’aquella música, la brisa, i com la Dorrie em mirava. I per un breu moment, tot semblava encaixar perfectament… i em vaig sentir feliç. Podria dir que gairebé indestructible. I és graciós, però aquell petit moment de contacte em va commoure d’una manera molt forta”.

…..

Louis Armstrong – “Stardust” (versió enregistrada el 1931, utilitzada a Stardust Memories)


“Singin’ in the Rain” va ser composada al voltant de l’any 1927 pel lletrista Arthur Freed i el músic Nacio Herb Brown. La cançó apareix al cinema per primera vegada a la pel·lícula The Hollywood Review of 1929, un musical dirigit per Charles F. Reisner on una colla d’estrelles de l’època com Lionel Barrymore, Buster Keaton o Stan Laurel i Oliver Hardy interpretaven una sèrie d’esquetxos a mode de revista, sovint culminats amb un número musical. La cançó va ser interpretada per Cliff ‘Ukelele Ike’ Edwards, un actor i cantant especialista en versionar èxits de la música popular i del jazz acompanyat del seu inseparable ukelele, que mesos abans havia aconseguit un número 1 a les llistes amb aquest mateix tema. Al final de la pel·lícula, la cançó era represa de manera col·lectiva.


Cliff Edwards – “Singin’ in the Rain (1929)


Diversos – “Singin’ in the Rain” (1929)

Cliff Edwards era una estrella absoluta durant la dècada dels anys vint; el seu impacte era tan fort que els editors de Tin Pan Alley (l’editorial musical més important de l’època) van afegir els xifrats per ukelele a les partitures que publicaven, i durant aquells anys es van vendre milions d’ukeleles als EUA.

Just quan Edwards estava al capdamunt de l’onada, va arribar el crack del 29. Poc curós amb els ingressos que va obtenir durant la seva etapa exitosa i hipotecat per les pensions que va haver de pagar arran dels seus divorcis, va fer fallida. Bon amic de Buster Keaton, va aconseguir treballar amb ell en les seves primeres pel·lícules sonores. Un exemple d’aquesta col·laboració el trobem a la pel·lícula Doughboys (Edward Sedgwick, 1930), que inclou una jam entre els dos artistes interpretant la cançó ” You Never Did That Before”

Buster Keaton i Cliff Edwards – “You Never Did That Before” (1930)

Edwards va caure de seguida en el pou de les drogues, i les seves aparicions cinematogràfiques van limitar-se; fins i tot Keaton va haver de substituir-lo com a parella fílmica pel pianista i cantant Jimmy Durante. Va aconseguir treballar a la CBS en el seu propi programa radiofònic (1932-1946), però la seva popularitat decreixia per moments. Amb l’arribada de la televisió va participar en alguna sèrie, així com al programa infantil The Mickey Mouse Club, a més de posar veu a alguns llargmetratges i cançons de la productora Disney. El seu treball més conegut, el grill de Pinocchio (Pinotxo, 1940)

Cliff Edwards – “When You Wish Upon a Star” (1940)

Necessitat de feina i diners, Cliff Edwards va acabar vivint en una casa de la caritat per a actors. Va morir en un hospital l’any 1971, i ningú va reclamar el seu cadàver. Quan els estudis Disney –que secretament havien estat pagant les seves despeses mèdiques– se’n van adonar, van fer-se càrrec del funeral i de l’enterrament.

Tornant a “Singin’ in the Rain”… La cançó va interpretar-se a d’altres pel·lícules, i entre d’altres va versionar-la Judy Garland a Little Nellie Kelly (Norman Taurog, 1940).

Judy Garland – “Singin’ in the Rain” (1940)

La interpretació més memorable de la cançó és sens dubte la protagonitzada per Gene Kelly a la pel·lícula de 1952 Singin’ in the Rain (Stanley Donen), en una de les seqüències icòniques més espectaculars de la història del cinema i de la música popular. El film, que pren el nom de la cançó, va popularitzar arreu del món la lletra i la melodia de Freed i Herb, alhora que va consolidar l’època daurada dels musicals de la Metro-Goldwyn-Mayer. Singin’ in the Rain va ser produïda pel mateix Freed, en aquell moment responsable del departament de musicals de la MGM, en un intent de fer reviure el catàleg de cançons coescrites amb Nacio Herb Brown a la dècada dels vint i els trenta.

Gene Kelly – “Singin’ in the Rain” (1952)


Més curiosa és l’aparició de Cary Grant a la dutxa a Charade (Charada, Stanley Donen, 1963) on el propi director s’autoreferencia dutxant a Grant vestit mentre cantusseja la cançó.

Cary Grant – “Singin’ in the Rain'” (1963)


Dues dècades més tard del paraigües de Kelly, va ser Stanley Kubrick qui va contextualitzar la cançó a A Clockwork Orange (La taronja mecànica, 1971). A l’adaptació de la novel·la de Burgess, la simpàtica melodia de Herb acompanya les pallisses i violacions d’Àlex –interpretat per Malcolm McDowell– en una coreografia violentíssima que va provocar l’autocensura del propi Kubrick a reemetre la pel·lícula durant la dècada dels 80s, així com la prohibició a que el film pogués comercialitzar-se a nivell domèstic –prohibició que Warner, arran de la mort del cineasta l’any 1999, afortunadament va aixecar l’any següent–.

Malcolm McDowell – “Singin’ in the Rain” (1971)

El passat 27 de novembre ens deixava Ken Russell, un cineasta absolutament delirant i controvertit amb un estil barroc i sovint barroer que el van convertir en una versió sortida de mare del personalíssim univers de Fellini. La relació de Russell amb el món de la música va ser molt fructífera. Seves són les provocatives biografies de compositors clàssics a films com The Music Lovers (La pasión de vivir, sobre Tchaikovsky, 1970), Malher (Una sombra en el pasado, 1974), o Lisztomania (sobre Liszt, 1975).

Segurament la seva aportació més interessant va ser la posada en escena de l’òpera-rock ideada per Pete Townshend, líder de The Who: Tommy (1975). The Who van editar el doble LP Tommy l’any 1969. Molts el consideraren com la primera òpera-rock, però aquest honor hauria de ser per The Pretty Things i el seu S. F. Sorrow (1968). En qualsevol cas, Tommy va ser un èxit espectacular, i el disc era interpretat íntegrament en els concerts del grup. Des d’aleshores, ha venut prop de 20 milions de còpies. Les cançons de Tommy parlen de la història d’un nen sord, cec i mut que aconsegueix excel·lir com a un brillant jugador de pinball. Acaba convertint-se en un ídol de masses, i fins i tot adorat com a un messies.

Un èxit com aquell havia de tenir una versió cinematogràfica, i el productor Roger Stigwood va ser l’encarregat de posar en contacte Ken Russell —que acabava de tenir un inesperat èxit de taquilla amb Mahler i tenia un cert prestigi com a cineasta des de Women in Love (Mujeres enamoradas, 1969)— amb Pete Townshend. Townshend va rearranjar les cançons, afegint-hi abundants tocs de sintetitzador, i va escriure alguns nous temes que no apareixien al disc com “Bernie’s Holiday Camp”, “Extra Extra” o “Champagne”.

El càsting va ser realment espectacular. El cantant de The Who, Roger Daltrey, va acceptar el rol de Tommy, i van acompanyar-lo autèntiques estrelles del món del cinema (Oliver Reed, Ann-Margret, Jack Nicholson) i del rock (Elton John, Eric Clapton, Tina Turner, Keith Moon). Sens dubte, la cançó més recordada de la banda sonora de Tommy va ser aquesta reinterpretació de “Pinball Wizard” a càrrec d’Elton John.

Elton John – “Pinball Wizard” (1974)

Comparem-la amb l’original:

The Who – “Pinball Wizard” (1969)

Una altra perla del film és la increïble interpretació de Tina Turner com la reina àcida:

Tina Turner – “Acid Queen” (1974)

La versió cinematogràfica de Tommy va esdevenir un èxit de taquilla arreu del món, i va consolidar els excessos de Ken Russell com una tendència de la resta de la seva filmografia a la dècada dels setanta. L’estil de Russell va passar totes les voltes possibles amb Lisztomania (1975), on va tornar a comptar amb el ‘talent’ interpretatiu de Roger Daltrey encarnant a Franz Liszt i a l’exbeatle Ringo Starr en el paper del Papa de Roma. Tot, amanit amb una banda sonora del membre dels Yes, Rick Wakeman. Un absolut deliri. Una mostra.

Rick Wakeman – “The Phallus Song” (1975)

Paint Your Wagon va ser una pel·lícula musical dirigida el 1969 per Joshua Logan i estrenada a l’Estat amb l’estrany títol La leyenda de la ciudad sin nombre. Basada en un musical estrenat a Broadway l’any 1951 amb cançons de Frederick Loewe i Alan Jay Lerner, la pel·lícula va ser prou exitosa a taquilla, tot i que la recaptació va ser insuficient per a cobrir la desmesura del seu pressupost (20 milions de dòlars de l’època).

Ambientada a l’època de la febre de l’or de l’oest nord-americà, actualment és una pel·lícula llarga, avorrida i intrascendent que només esdevé simpàtica pel carisma dels seus protagonistes: Clint Eastwood, Lee Marvin i Jean Seberg. Empès per motius econòmics (va cobrar un milió de dòlars per protagonitzar el film), Marvin va fer una de les decisions artístiques més errònies de la seva carrera en refusar un paper que li oferia Sam Peckinpah a The Wild Bunch (Grupo salvaje, 1969) per participar en aquest musical.

Eastwood i Marvin van cantar les cançons que apareixen a la banda sonora, mentre que Seberg va ser doblada per una cantant professional. El resultat és, com a mínim curiós. Una de les cançons del film que encara avui perduren és “Wand’rin Star”. Interpretada amb la seva personalíssima veu per Lee Marvin, va ser editada en single de vinil l’any 1970, i va arribar al número 1 de les llistes de vendes angleses, empenyent al número 2 a –atenció!– “Let It Be” de The Beatles. Lee Marvin va convertir-se, sense pretendre-ho, en un one-hit-wonder, i és l’únic ‘cantant’ a la història que, havent editat un únic disc, ha aconsellit grimpar fins dalt de tot de les llistes. Geni i figura.

Lee Marvin – “Wand’rin’ Star” (1969)

El seu partenaire al film, Clint Eastwood, no va sortir tan galdós de l’encàrrec. Les seves cançons, escoltades avui, posen els pèls de punta. Addicte al jazz i músic vocacional –que ha signat bona part de les bandes sonores de les seves pel·lícules–, Eastwood no va aconseguir transmetre, sense caure en el ridícul, el romanticisme naïf de les balades de Frederick Loewe, autor de partitures tan potents com les de Camelot (dut al cinema per Joshua Logan el 1967) o de cançons ridícules com les de Gigi (Vincente Minnelli, 1958). Proveu d’escoltar a Clint Eastwood; i si us plau, no el castigueu severament:

Clint Eastwood – “I Talk to the Trees” (1969)

Clint Eastwood – “Gold Fever” (1969)

Dediquem doncs el final del post a enfilar de nou el talent d’Eastwood. A Gran Torino (Clint Eastwood, 2008) va confiar els títols de crèdit del film al cantant i pianista Jamie Cullum. El resultat és una preciosa i emocionant cançó coescrita pel propi Clint Eastwood, el seu fill i contrabaixista Kyle Eastwood, i Cullum. Tots dempeus.

Jamie Cullum – “Gran Torino” (2008)

Midnight Cowboy (Cowboy de medianoche) va ser una exitosa pel·lícula dirigida el 1969 per John Schlesinger, guanyadora de l’Òscar al millor film de l’any, i que va permetre catapultar a la fama al seu duet protagonista. Dustin Hoffman ja havia assaborit l’èxit amb The Graduate (El graduado, Mike Nichols, 1967), i un aleshores desconegut Jon Voight (ara tristament conegut com ‘el pare de l’Angelina Jolie‘) va veure recompensada la seva prodigiosa actuació amb diversos reconeixements, a més d’una nominació a l’Òscar.

La pel·lícula –que a l’època va ser qualificada per la censura nord-americana com a ‘X’– explica la història d’un jove texà (Voight) que abandona la seva família per instal·lar-se com a gigolo a Nova York, on coneix el lisiat, malaltís i drogadicte Rizzo (Hoffman), un autèntic estafador i perdedor. El premiat guió de Waldo Salt tracta temes com l’amistat, l’homosexualitat o la cultura underground novaiorquesa, temàtiques fins aleshores inèdites en una producció d’un gran estudi com era United Artists.

Schlesinger volia cançons per a il·lustrar la banda sonora de la pel·lícula, i va demanar a diferents amics i companyies discogràfiques que li fessin arribar propostes. Derek Taylor, aleshores cap de premsa de The Beatles, era un gran admirador de Harry Nilsson (1941-1994), un jove cantautor novaiorquès que havia descobert en escoltar la cançó “1941“. Per tal d’ajudar la carrera de Nilsson, Taylor va comprar 25 còpies del seu disc Pandemonium Shadow Song (1967), i va enviar-les a diferents personalitats de la indústria musical, entre les que es trobaven els quatre beatles. John Lennon va interessar-se de seguida per l’obra i la personalitat de Nilsson, iniciant una amistat que va créixer a meitat de la dècada dels setanta, quan el beatle va instal·lar-se a Los Angeles i va separar-se de Yoko Ono en el que anomenà el seu lost weekend (1973-75).

A la taula d’Schlesinger van arribar, entre d’altres, cançons de Joni Mitchell, “Lay Lady Lay” de Bob Dylan, “Cowboy” de Randy Newman, i una cançó escrita per Nilsson que Taylor va posar a disposició del director: “I Guess The Lord Must Be In New York City“. Schlesinger considerà que l’estil de Nilsson encaixava perfectament amb la tristor del film, però finalment va optar per una versió d’un tema de Fred Neil que Nilsson havia enregistrat un any abans (1968): “Everybody’s Talkin’“.

Nilsson – “Everybody’s Talkin'” (1968)

Fred Neil (1936-2001) va ser un cantautor nord-americà que no va gaudir de gaire èxit. Va enregistrar diverses cançons, especialment durant la dècada dels seixanta, i la seva obra només va aconseguir certa repercussió quan Harry Nilsson va rescatar “Everybody’s Talkin'”, i especialment quan va utilitzar-se a Midnight Cowboy. El seu llegat, força ignorat a l’època, va trobar continuitat posteriorment en artistes com Tim Buckley, que el versionà, o David Crosby.

Fred Neil – “Everybody’s Talkin'” (1966)

La cançó ha estat recreada infinitat de vegades per artistes com Louis Armstrong, The Beach Boys, Tony Bennett, Neil Diamond, Stevie Wonder, Crowded House o Van Morrison. Particularment interessant és el vessant soul de la versió de Bill Withers:

Bill Withers – “Everybody’s Talkin'” (1971)

La relació de Harry Nilsson amb el cinema va ser força fructífera. Nilsson va escriure cançons per a pel·lícules com Skidoo (Otto Preminger, 1968), el film d’animació The Point! (Fred Wolf, 1971) o Popeye (Robert Altman, 1980), entre d’altres. També va intervenir com a actor a diferents produccions, essent el seu paper més destacat el rol protagonista de Son of Dracula (Freddie Francis, 1974), una absurda comèdia vampírica a on compartia pantalla amb Ringo Starr.

Diverses cançons de la seva discografia han estat emprades sovint com a recurs musical, i un dels usos més recordats és el que va fer Quentin Tarantino del seu clàssic “Coconut” (1971) per als crèdits finals de Reservoir Dogs (1992). Ho recordeu?:

Harry Nilsson – “Coconut” (1971)

%d bloggers like this: